"... Les associacions de pacients cobreixen les necessitats que els governs no poden -o no volen- cobrir ... "

Joan-Salvador Vilallonga, llicenciat en psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2008 i Màster en psicooncologia per la Universitat de Barcelona i el Col.legi Oficial de Psicologia de Catalunya l’any 2010.

Va adquirir experiència en psicologia per a pacients oncològics a la Unitat de Psicooncologia de l’Hospital Duran i Reynals (Institut Català d’Oncologia) i actualment disposa de despatx professional a Manresa i Barcelona per donar atenció i suport psicològic a pacients amb càncer. També ofereix suport i formació en aspectes psicològics del càncer per a entitats de voluntariat i professionals de la salut que treballen en oncologia.

Ha publicat diversos articles i ponències relacionats amb el tabaquisme (Projecte Cerberus) i el càncer en la tercera edat, entre altres.

Actualment es el responsable del servei de psicooncologia de l’Associació Fènix, que atendrà les consultes al Centre Sanitari de Solsona, quinzenalment, els dilluns entre les 12h i les 15h amb cita prèvia.

Què el va fer decidir a escollir la especialitat de psicooncologia? 

Sobretot va ser el fet de veure com algunes persones properes tenien càncer i, tot i la gran qualitat dels tractaments, els aspectes psicològics quedaven en segon terme. Com si la qualitat de vida fos un aspecte secundari perquè l’única prioritat hagués de ser el tractament mèdic. Durant la carrera vaig descobrir que a la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona hi havia un despatx de Psicooncologia, i des d’aquí em vaig introduir en la matèria.

Comparteix l’opinió estesa en l’àmbit sanitari de que el més important es el malalt i no la malaltia?

Del tot. Tenir clar aquest principi és necessari per humanitzar el tractament. El malalt no només té una malaltia: també té una història vital, una família i amics, unes expectatives, unes esperances, uns projectes... I en el cas del càncer no hi ha dues persones iguals, encara que tinguin malalties molt semblants. El càncer afecta de manera molt diferent a cadascuna de les persones que en tenen i, per això, si ens centrem en la malaltia, deixarem molts aspectes per atendre.

Quin és el paper d’un psicooncòleg en el procés de la malaltia del càncer?

Fer que aquest procés sigui el menys dolent possible: Explicar que és normal tenir por, ràbia, tristesa, esperança, o una barreja d’aquestes emocions; ajudar als pacients i els seus familiars a conviure amb la malaltia i el tractament, facilitar estratègies d’afrontament, treballar per millorar la comunicació amb la família i amb els professionals de la salut, oferir un espai per parlar amb llibertat de temes que la persona no vol tractar amb la seva família per no afegir-los més preocupació, etc. I si arriba el final de la vida, acompanyar en aquest procés i mirar d’ajudar el pacient a resoldre els temes que vol resoldre abans de morir.

En el dia d’avui i en un entorn social de dificultat, afectats pel COVID, creu que entitats com l’Associació Fènix, que ofereixen els serveis gratuïtament, hi tenen futur?

No només hi tenen futur, sinó que a més a més són imprescindibles. Les associacions de pacients cobreixen necessitats que els governs no poden – o no volen – cobrir. Actualment veiem com l’exigència de mantenir distàncies entre les persones es pot convertir en un problema per a qui se sent sol, i veiem com la priorització de la COVID per part de l’administració de salut està fent que altres pacients, com els que tenen càncer, es vegin afectats. 

Creu que actualment,  en el segle XXI del coneixement i la tecnologia, la malaltia del càncer, encara està socialment estigmatitzada i amb falsos mites? Com creu que caldria actuar?

Els anys 80-90 quan algunes persones famoses van començar a sortir públicament a dir que tenien càncer (ens poden venir al cap Josep Carreras o Olivia Newton-John) es va fer una gran feina per a reduir aquest estigma. És cert que encara en queda però, afortunadament, cada cop n’hi ha menys. Per a desfer els falsos mites és important frenar la tendència a compartir automàticament tot el que rebem a les xarxes socials. Que ens ho envii algú conegut no vol dir que el seu contingut sigui verídic. I per a reduir l’estigma cal continuar treballant en el llenguatge: utilitzar paraules com «mal lleig», «bulto» o «llarga malaltia» contribueix a fer del càncer un tabú. Després sentim frases com «El terrorisme és el càncer de la societat» o «La corrupció és el càncer de la política». És a dir, utilitzem la paraula càncer quan no toca, i quan sí que toca, llavors l’amaguem darrere d’un eufemisme. Reduirem encara més l’estigma quan anomenem «càncer» allò que ho és, i no quan no toca. Això és diferent d’algú a qui han diagnosticat la malaltia i que no utilitza la paraula «càncer» mentre es troba en el procés d’acceptar-ho perquè es vol donar temps a si mateix per fer-se’n a la idea. En aquest cas convé no forçar l’ús del terme contra la seva voluntat.

Quin missatge d’esperança donaria a aquelles persones que estan passant per un càncer?

Que sempre hi haurà algú al seu costat si ho volen. Que poden parlar amb metges i metgesses, infermers/es, psicòlegs i psicòlogues, amb altres pacients, amb entitats... I que fer-ho els pot ajudar a descobrir que moltes de les coses que els passen o que pensen, i que els semblen estranyes, són habituals quan algú té càncer. I també que, en la mesura que puguin, s’impliquin en el seu propi tractament. Que preguntin, que busquin, que exigeixin. Fer-ho els ajudarà a tenir una major sensació de controlar les coses, i això els serà tranquil·litzador.

Creu que hi ha tendència a informar-se sobre el càncer a internet?

Cada cop es fa més. En diem «la consulta del Dr Google». I cal estar alerta perquè la informació que hi ha a internet no sempre és fiable. Fins i tot, quan és fiable, no sempre és útil. Que un lloc web digui que el temps de supervivència en un tipus de càncer és de 5 anys de mitjana després del diagnòstic, cal llegir-ho com això: com una mitjana. Vol dir que a la mostra de pacients que s’hagi utilitzat per a calcular aquesta mitjana n’hi pot haver hagut que hagin viscut 1 mes, i d’altres que hagin viscut 40 anys. Per tant, aquesta mitjana de 5 anys, és poc informativa. La millor font d’informació sempre són els i les professionals de l’oncologia.